Campionat d'Escacs Linares 2002

Dimecres, 13 de Març de 2002 01:33 Carles Serra
Imprimir

micarlitusA causa de la meva baixa forma, i seguint la política de "no estalvi" del meu subsconscient, vaig decidir peregrinar cap a la Meca els escacs, o sigui, Linares.

Al ésser el viatge tan llarg s'ha d'escollir molt bé el mitjà de transport, ja que es corre el risc d'odiar-lo de per vida (per la durada; en el meu cas, el tren). En aquest cas, i viatjant de nit, el més normal és trobar-se alguns personatges estrafalaris tals com: una àvia que xerra més que en Higgings, un tiu que va més torrat que en Boris Yeltsin, el típic maleducat que es treu sabates i mitjons, etc... Com podeu veure, tot un grupet de joies amb les que agafar el son i dormir bé es converteix quasi en tota una odissea.

Certament, passar unes mini-vacances aquí (encara que en el meu cas només siguin tres miserables dies) no té preu. L'ambient escaquístic que s'hi respira és impressionant, i veure jugar aquestes bèsties "in situ" és molt diferent a reproduir partides en una revista, perquè al poder pensar les jugades (al mateix temps que ells) quan aquestes es produeixen, el més normal és que pensis expressions del tipus "què coi és això?", "la mare que el va... jajaja", etc., i és clar escaquísticament et fan sentir com un cuc.

 

salajoclinares

Aspecte de la sala de joc

 

El poder veure per tú mateix algunes coses (encara que aquestes surtin a les revistes) és molt divertit. Tals com: dinar al mateix restaurant de l'hotel dels jugadors i veure la mare de'n Kasparov baixant sola a preparar el terreny i a provar el menjar, abans que el seu nen amb el seu analista, en Yuri Dojoian, entrin com dos obusos sense quasi ni prestar atenció a res ni a ningú; l'extrema elegància en tots els sentits de'n Michael Adams; l'aparent felicitat eterna de l'Anand i la bellesa de la Aruna, la seva dona; la mala llet de la mare de'n Kasparov quan sona un mòbil d'una noia que estava al meu costat (perquè en aquell moment li tocava pensar al seu nen). Primer va girar el cap i al veure que la noia no aconseguia trobar l'aparell dins de la seva bossa es va aixecar i va avançar fins quasi al meu costat, i va fer un parell de gestos amb les mans exigint l'apagada del mòbil, com dient: "bueno, ja està bé!". En pensava que jo també acabaria rebent, però sort que es va parar al meu costat. :-)

I bé, per anar acabant, només comentar que la gastronomia en general estava molt bé i que en el meu hotel, quan algú de les habitacions del voltant obria alguna aixeta semblava la 3a guerra mundial... ahhh i que tampoc vaig poder-me deslliurar del vici d'Internet ja que cada dia descobria un nou lloc per poder-me connectar... i l'exquisit tracte amb les seves gents i el descobriment de que a Linares probablement tenen el rècord mundial de restaurants xinesos per metre quadrat.

Això només ha sigut un petit resum ja que quasi podia haver escrit un llibre, però tampoc és qüestió d'agobiar al personal. :-) Espero sincerament haver-vos transmès ganes de venir alguna vegada a visitar aquest increible torneig. Comparant-nos amb en Kaspy i companyia, quanta raó té en Manolo García quan canta: "somos levedad..."

 

linares2002